20130614
Gupuzkoa
Este
finde farem km. Anirem a Euskadi, concretament a Idiazabal (i alrededores).
Volem conèixer una mica més el formatge i que millor que anar a la boca del
llop, on el formatge agafa el nom del poble. Marxem divendres després de dinar
i 4,30 hores més tard ja estem a l’hotel.
L’hotel
no tindrà el privilegi de ser recordat al bloc i per tant no serà nomenat.
Deixem
les maletes i ens dirigim a Beasain, (Beasain és un municipi de Guipúscoa
(País
Basc). Entre els seus fills més coneguts actualment destaca el cuiner Karlos Arguiñano. A Beasain va néixer Sant Martin de Loinaz,
missioner i màrtir que va morir a Japó. És un poble de 12.586 habitants,
eminentment industrial, essent la seva empresa referent CAF (Construccions
i Auxiliar de Ferrocarril)) a uns 10 km. d’on dormim. Fem una
passejada pel poble i arribem a la plaça
on hi ha l’ajuntament i veiem una pancarta del reagrupament del presos bascos
penjada al mig de la plaça. Ens sorprèn gratament que tothom parla en euskera.
Anem a fer un “beure” a un dels molt bars que hi ha a la zona i desprès ja vam
anar a buscar lloc per sopar.
Vam
fer cap a un ERRETEGIA, lo que en castellà anomenem “asador”. Es un local en
dos espais.
El principal hi caben 8 o 10 taules i un altre menjador és petit on
s’hi poden encabir 4 taules més. Sostre de fusta, a les parets fotos de vi i
també un prestatge en ampolles de vi com a decoració. Ben il·luminat.
Entrem
i ens torbem que el menjador principal està ocupat per una 30 de persones que
celebren quelcom, tot asseguts en dues taules grans ocupant gairebé tot
l’espai. Preguntem si podem sopar i ens munten una taula en un no-res.
El
cambrer, amo del local, comença a preguntar si en castellà o en euskera, però
això ho pregunta en basc i natros disculpant-nos per no entendre res, i ell diu
a en “ah en ERDERAS”=castellà. I natros si si, en castellà que som catalans i
no entenem l’euskera. Després de l’anècdota lingüística ens canta la carta. Ens
dóna a escollir entre carn o peix, i natros que a l’entra vam veure uns
“Chuletones” optem per la carn, unes verdures i unes setes i comença el
festival.
Per
beure vam optar per una ARTADIS.
Viñas de Gain 2009 “
Viñedos seleccionados de entre veinte y treinta años situados en
parcelas de los parajes de San Martín, Las Ventas, Paulejas, San
Julián, Santa Águeda, Castejones, Majadales, Ribaltayo Viejo, etc. Un vino para
poder disfrutar hoy la expresión más juvenil de cada añada o para redescubrir
mañana. Destacan los fondos de frutas rojas y las notas especiadas
perfectamente ensambladas con las sensaciones de la crianza en madera.” Bodegas
y Viñedos Artadi S.A. Carretera de Logroño s/n 01300Laguardia, (Álava).
Com a
bon rioja feia de molt bon beure i millor parlar. És un vi suau que entre molt
bé.
Els
plat eren per compartir, i des de la cuina ja ens servien ½ ració per a cada u.
El primer entrant eren unes carxofes amb alls tendres, favetes amb pernil acompanyats
d’uns espàrrec, en una salsa que semblava la del pil-pil. Les verdures estaven
al dente, impregnades de la salsa en una ració generosa ens va donar idea de
l’idil·li que viuríem al restaurant.
Vam
continuar amb les “setes” de primavera. Uns fongs fets a la planxa amb un
rajolí d’oli i alls. Plat tant senzills com saborós, la sort de poder menjar
productes de proximitat.
Ens
serveixen el “chuleton”. Una safata en 8 o 9 talls de carn tendríssima feta a
la brasa acompanyada d’un pimentons rojos. gens picats, fets al forn. Segons
ens va explicar el senyor del restaurant, la carn que vam menjar pesava crua 1 kg aprx., i ells l’anomenen
de “vaja vieja”. Maten l’animal i el deixen a la cambra entre 20 i 30 dies, per
a la seva maceració, desprès preparen la peça per a cuinar-la a la brasa
d’alzina.
Ja ens
havíem acabat el plat de carn i venen a cantar-nos les postres. Josep opta per
una pastís de formatge, que ell tot sol val la pena pujar al País Basc i jo per
unes cireres. Cafès i el compte. Tot per: 125,40 €. Toma!!!!
Si per
n’este preu no menges bé ja t’ho pots fer mirar. Però he deixar constància que
el sopar va ser excepcional, els diners del restaurant no em dolen gens ni
mica, ja que recordaré molt de temps Beasain on vaig descobrir el “chuleton”.
Si el temps ho permet, tornaré al País Basc i passaré per una “asador” per
tornar a provar les seves carns.
Avui
som dissabte 15 de juny de 2013 i fem la visita al “Centro Interpretación Queso
Idiazabal”
Kale Nagusia 37 bajo 20123
IDIAZABAL (Gipuzkoa) Tel: 943 18 82 03:
Audiovisual del ratón
Izal: El ratón
Izal nos da la bienvenida y aprovecha nuestra visita para contarnos mediante un
audiovisual la historia del queso Idiazabal, su proceso de elaboración y muchas
otras cosas más. L’audivisual
com només estem natros el fiques en català
La
txabola del pastor:
Una reproducción de una tradicional txabola de pastor, permite conocer los
enseres y herramientas que antaño servían para elaborar los quesos. El espacio
se acompaña de dos pantallas táctiles que nos amplían la información y el
funcionamiento de algunas de las herramientas.
La Oveja Latxa y carranzana:
Junto a los verdes pastos de montaña y al saber de los pastores, se trata de
uno de los factores singulares del queso con Denominación de Origen Idiazabal. Su
especial tipología y su milenaria relación con los pastores del País las
convierten en un símbolo del paisaje de Euskal Herria.
Queso Idiazabal: Una tradición
milenaria. Pastos de Aralar y Aizkorri: Dentro de los límites
de los actuales Parques Naturales de Aralar y Aizkorri-Aratz la actividad
pastoril ha tenido mucha importancia desde la Prehistoria y hoy en día
alrededor de 65 familias de pastores/as, con sus correspondientes rebaños de
oveja latxa, aprovechan los recursos pastables con un sistema tradicional de
pastoreo.
Queso Idiazabal: Una joya
gastronómica: Elaborado con leche cruda de oveja latxa y
carranzana, siguiendo los procedimientos que desde antaño pastores y pastoras
de las sierras montañosas del País Vasco transmitieron de generación en generación.
Gazta eguna:
Sección dedicada a la “Gazta Eguna” que se celebra en Idiazabal el primer
domingo de mayo.
Los “Sabores y Olores”: Para
una buena degustación y un sencillo conocimiento de las singularidades del
queso Idiazabal, deberemos conocer los aromas y sabores que lo definen. Para
ello prepararemos nuestros sentidos con anterioridad.
La Denominación de Origen: La
Denominación de origen nació en 1987 para defender al pastor de ovejas latxas y
carranzanas y al elaborador del auténtico queso IDIAZABAL, y garantizar al
consumidor su origen y calidad.
La Cata: Un
espacio dedicado a la degustación, permite profundizar nuestros conocimientos y
ponerlos en práctica. Con la ayuda de pantallas táctiles, un sencillo curso de
cata muestra los elementos clave que tenemos que valorar a la hora de degustar
un queso con Denominación de Origen Idiazabal.
El que més em va cridar l’atenció
va ser el fet que el “cuallo” (
El cuajo es una sustancia presente
en el abomaso
de los mamíferos rumiantes, contiene principalmente la enzima llamada rennina (EC
3.4.23.4), se le conoce también como quimosina, utilizada en la fabricación de quesos cuya función
es separar la caseína (el 80% aproximadamente del total de proteínas)
de su fase líquida (agua,
proteínas del lactosuero y carbohidratos), llamado suero. En la elaboracion de
algunos quesos son empleados cuajos de origen vegetal que suelen provenir de la flor del cardo (Cynara cardunculus, variedad silvestre)[2]del formatge ve dels anyells, per tant és
natural.
Una
altra curiositat es que els recipients que tenien antiguament a les cabanes
eren de fusta, i per tant no els podien ficar al foc, però tenien la necessitat
d’escalfar la llet que hi contenia i per fer-ho el que feien era ficar una
pedra calenta dins al pot i així pujaven la temperatura de la llet sense
cremar la fusta. Ens van explicar que el fet que hi hagi formatge fumat es
degut que un cop elaborat el formatge es deixa dins la cabana per curar-se, a
la mateixa estança on feien altre formatge i la vida de pastor provocat que els
primers formatge elaborats s’anessin fumant de l’ambient de l’habitació. Com
més temps passava dins la cabana més fumat quedava el formatge. Després de la
visita ens fan un tast de formatges i en comprem un parell.
Ens
dirigim cap Ordizia, fem una volta i marxem a dinar a Tolosa.
Tolosa
(municipi de Guipúscoa,
de la comarca del Tolosaldea. Limita amb Ibarra, Irura, Anoeta i Alegia. Compta amb
empreses d'ampli espectre industrial, però majoritàriamet del sector de
construcció de màquines de paper i complements. També està dotada de serveis de
salut, bancaris, comercials, oficials i jutjats. A Tolosa, el riu Oria rep
als seus afluents Araxes i Berastegi.) que té 18.232 habitants (2011) és el
poble més gran dels que hem estat.
Hem
pogut gaudir del seu mercat, formatges, verdures, fruites, embotits, ous...
Una
varietat de colors i formes que invitaven a comprar. Cosa que vam fer adquirit
embotits i formatge (como no!).
Es
hora de dinar i busquem entre els mil establiments que ens ofereix el casc
antic de Tolosa un lloc per dinar. Fem cap al restaurant Beti Alai, situat al
centre de Tolosa que disposa de dos menjadors en decoració rústica i finestres
obertes per on entra el bullici del carrer.
Ens porten dos croquetes
d’abadejo com a
entrant, mentre estem mirant la carta. Demanem una amanida,
Josep solomillo i jo uns xipirons. Tot estava molt normal. Es clar teníem el
record del sopar molt present i superar-ho és difícil, per beure vam
demanar un
txkolin (El chacolí (txakolin en euskera) es un vino blanco
que se produce en el País Vasco, con producciones menores en Cantabria y Burgos, e incluso en algunos lugares de Chile.[1]
Se elabora a partir de uvas verdes, lo que provoca una cierta acidez.Las
variedades cultivadas son la hondarribi zuri, hondarribi beltza (esta última mucho
menos extendida) y munematsa (en Vizcaya).
Ligeramente carbonatado, con una graduación alcohólica de unos 10,5º–12º vol.
La mayor producción se centra en las bodegas de las localidades costeras de Guetaria y Zarauz, ambas
pertenecientes a la Denominación de Origen Getariako Txakolina.)
El dinar ens va costa 68,65€, un
dinar que passarà a la historia sense pena ni glòria.
La tarda la vam passar fent ruta
per carreteres
perdudes entre Tolosa i Idiazabal (Azpeitia, Segura, Zerain).
A
Zerain (Ceráin
(en euskera y
oficialmente Zerain) es un municipio de la provincia de Guipúzcoa,
País
Vasco.Ceráin
es una pequeña localidad rural de la comarca guipuzcoana del Goyerri. Dentro
del País Vasco, fue pionera en el desarrollo del turismo
rural, que tiene gran importancia en la economía local.El pueblo cuenta con
un Museo Etnográfico y una tienda de productos artesanales. También han sido
restaurados y acondicionados para su visita una antigua prisión medieval y una
serrería hidráulica, que suele ponerse en
funcionamiento los fines de semana y
festivos. Domingo de Goya, tatarabuelo del célebre pintor Francisco
de Goya era natural de Ceráin. Debido a los vínculos familiares que unían
al universal pintor aragonés con Ceráin, se le erigió un monumento en su honor
en el pueblo)
vam sopar i
ho vam fer a lo que era l’antiga presó (
Cárcel 1.711: Único ejemplo en el País Vasco de cárcel o
mazmorra del s.XVIII. Su peculiar característica es el sellado de todas las
paredes y techo con madera de roble. Se sitúa dentro del Restaurante Ostatu de
Zerain que se encarga también de mostrar la cárcel a los visitantes.)
Allí tenien menú, Josep va optar per una
amanida i jo per un ous remenats, de segons: tito i Josep no ho recordo. Tot
molt correcte, el servei, el menjar, i sobre tot el lloc. És per anar-hi i
veure la presó. El total del sopar va ser de 50,40 €.
16-06-2013
diumenge. Marxem cap a casa. A les 8 i pico ja estàvem a Pamplona. Fem el
recorregut dels “encierros” des dels corrals fins a la plaça de bous. Intentem
imaginar-nos com deuen ser aquells carrer plens gents i els bous empaitant i
arribo a la conclusió que allí o els bous o jo, però tots junts no em veuran.
Sant
Joan, dia que convida anar a la platja, veure el mar, sentir el sol. Però avui
no és un dia molt calorós, però és Sant Joan i marxem de casa per fer cap a
Torredembarra. Fem cap a Baix a Mar al restaurant Modern’s Noi, situat davant
la mar, en una llum natural encisadora on des de la taula veus com les onades
trenquen a la platja, un restaurant d’estiu molt bonic. Plaça D´Antoni Roig, 7 Baixamar – Torredembarra 977
13.00.54
Ens
porten unes olives farcides com aperitiu, i per beure una ampolla d’aigua que
ens la serveixen a la taula oberta.
Josep
va triar la cassola de musclos a la marinera i jo un carpacció de bacallà el
qual semblava que estes regat amb oli de gira-sol i per tant li feia falta una
mica de sabor. Els musclos i les cloïsses tenies la impressió que ja les havien
bullit 2 o 3 vegades perquè no tenien substància, sort que tampoc n’hi havia
molta quantitat i fins i tot ens ho vam acabar.
