20130614 Gupuzkoa

20130614 Gupuzkoa

Este finde farem km. Anirem a Euskadi, concretament a Idiazabal (i alrededores). Volem conèixer una mica més el formatge i que millor que anar a la boca del llop, on el formatge agafa el nom del poble. Marxem divendres després de dinar i 4,30 hores més tard ja estem a l’hotel.

L’hotel no tindrà el privilegi de ser recordat al bloc i per tant no serà nomenat.

Deixem les maletes i ens dirigim a Beasain, (Beasain és un municipi de Guipúscoa (País Basc). Entre els seus fills més coneguts actualment destaca el cuiner Karlos Arguiñano. A Beasain va néixer Sant Martin de Loinaz, missioner i màrtir que va morir a Japó. És un poble de 12.586 habitants, eminentment industrial, essent la seva empresa referent CAF (Construccions i Auxiliar de Ferrocarril)) a uns 10 km. d’on dormim. Fem una passejada pel poble i  arribem a la plaça on hi ha l’ajuntament i veiem una pancarta del reagrupament del presos bascos penjada al mig de la plaça. Ens sorprèn gratament que tothom parla en euskera. Anem a fer un “beure” a un dels molt bars que hi ha a la zona i desprès ja vam anar a buscar lloc per sopar.

Vam fer cap a un ERRETEGIA, lo que en castellà anomenem “asador”. Es un local en dos espais.

El principal hi caben 8 o 10 taules i un altre menjador és petit on s’hi poden encabir 4 taules més. Sostre de fusta, a les parets fotos de vi i també un prestatge en ampolles de vi com a decoració. Ben il·luminat.

Entrem i ens torbem que el menjador principal està ocupat per una 30 de persones que celebren quelcom, tot asseguts en dues taules grans ocupant gairebé tot l’espai. Preguntem si podem sopar i ens munten una taula en un no-res.

El cambrer, amo del local, comença a preguntar si en castellà o en euskera, però això ho pregunta en basc i natros disculpant-nos per no entendre res, i ell diu a en “ah en ERDERAS”=castellà. I natros si si, en castellà que som catalans i no entenem l’euskera. Després de l’anècdota lingüística ens canta la carta. Ens dóna a escollir entre carn o peix, i natros que a l’entra vam veure uns “Chuletones” optem per la carn, unes verdures i unes setes i comença el festival.

Per beure vam optar per una ARTADIS.

Viñas de Gain 2009 “Viñedos seleccionados de entre veinte y treinta años situados en parcelas de los parajes de San Martín, Las Ventas, Paulejas, San Julián, Santa Águeda, Castejones, Majadales, Ribaltayo Viejo, etc. Un vino para poder disfrutar hoy la expresión más juvenil de cada añada o para redescubrir mañana. Destacan los fondos de frutas rojas y las notas especiadas perfectamente ensambladas con las sensaciones de la crianza en madera.” Bodegas y Viñedos Artadi S.A. Carretera de Logroño s/n 01300Laguardia, (Álava).

Com a bon rioja feia de molt bon beure i millor parlar. És un vi suau que entre molt bé.

Els plat eren per compartir, i des de la cuina ja ens servien ½ ració per a cada u.

 

El primer entrant eren unes carxofes amb alls tendres, favetes amb pernil acompanyats d’uns espàrrec, en una salsa que semblava la del pil-pil. Les verdures estaven al dente, impregnades de la salsa en una ració generosa ens va donar idea de l’idil·li que viuríem al restaurant.

Vam continuar amb les “setes” de primavera. Uns fongs fets a la planxa amb un rajolí d’oli i alls. Plat tant senzills com saborós, la sort de poder menjar productes de proximitat.

Ens serveixen el “chuleton”. Una safata en 8 o 9 talls de carn tendríssima feta a la brasa acompanyada d’un pimentons rojos. gens picats, fets al forn. Segons ens va explicar el senyor del restaurant, la carn que vam menjar pesava crua 1 kg aprx., i ells l’anomenen de “vaja vieja”. Maten l’animal i el deixen a la cambra entre 20 i 30 dies, per a la seva maceració, desprès preparen la peça per a cuinar-la a la brasa d’alzina.

Ja ens havíem acabat el plat de carn i venen a cantar-nos les postres. Josep opta per una pastís de formatge, que ell tot sol val la pena pujar al País Basc i jo per unes cireres. Cafès i el compte. Tot per: 125,40 €. Toma!!!!

Si per n’este preu no menges bé ja t’ho pots fer mirar. Però he deixar constància que el sopar va ser excepcional, els diners del restaurant no em dolen gens ni mica, ja que recordaré molt de temps Beasain on vaig descobrir el “chuleton”. Si el temps ho permet, tornaré al País Basc i passaré per una “asador” per tornar a provar les seves carns.

Avui som dissabte 15 de juny de 2013 i fem la visita al “Centro Interpretación Queso Idiazabal”

Kale Nagusia 37 bajo  20123 IDIAZABAL (Gipuzkoa) Tel: 943 18 82 03:

Audiovisual del ratón Izal: El ratón Izal nos da la bienvenida y aprovecha nuestra visita para contarnos mediante un audiovisual la historia del queso Idiazabal, su proceso de elaboración y muchas otras cosas más. L’audivisual com només estem natros el fiques en català

La txabola del pastor: Una reproducción de una tradicional txabola de pastor, permite conocer los enseres y herramientas que antaño servían para elaborar los quesos. El espacio se acompaña de dos pantallas táctiles que nos amplían la información y el funcionamiento de algunas de las herramientas.

La Oveja Latxa y carranzana: Junto a los verdes pastos de montaña y al saber de los pastores, se trata de uno de los factores singulares del queso con Denominación de Origen Idiazabal. Su especial tipología y su milenaria relación con los pastores del País las convierten en un símbolo del paisaje de Euskal Herria.

Queso Idiazabal: Una tradición milenaria. Pastos de Aralar y Aizkorri: Dentro de los límites de los actuales Parques Naturales de Aralar y Aizkorri-Aratz la actividad pastoril ha tenido mucha importancia desde la Prehistoria y hoy en día alrededor de 65 familias de pastores/as, con sus correspondientes rebaños de oveja latxa, aprovechan los recursos pastables con un sistema tradicional de pastoreo.

Queso Idiazabal: Una joya gastronómica: Elaborado con leche cruda de oveja latxa y carranzana, siguiendo los procedimientos que desde antaño pastores y pastoras de las sierras montañosas del País Vasco transmitieron de generación en generación.

Gazta eguna: Sección dedicada a la “Gazta Eguna” que se celebra en Idiazabal el primer domingo de mayo.

Los “Sabores y Olores”: Para una buena degustación y un sencillo conocimiento de las singularidades del queso Idiazabal, deberemos conocer los aromas y sabores que lo definen. Para ello prepararemos nuestros sentidos con anterioridad.

La Denominación de Origen: La Denominación de origen nació en 1987 para defender al pastor de ovejas latxas y carranzanas y al elaborador del auténtico queso IDIAZABAL, y garantizar al consumidor su origen y calidad.

La Cata: Un espacio dedicado a la degustación, permite profundizar nuestros conocimientos y ponerlos en práctica. Con la ayuda de pantallas táctiles, un sencillo curso de cata muestra los elementos clave que tenemos que valorar a la hora de degustar un queso con Denominación de Origen Idiazabal.

El que més em va cridar l’atenció va ser el fet que el “cuallo” (El cuajo es una sustancia presente en el abomaso de los mamíferos rumiantes, contiene principalmente la enzima llamada rennina (EC 3.4.23.4), se le conoce también como quimosina, utilizada en la fabricación de quesos cuya función es separar la caseína (el 80% aproximadamente del total de proteínas) de su fase líquida (agua, proteínas del lactosuero y carbohidratos), llamado suero. En la elaboracion de algunos quesos son empleados cuajos de origen vegetal que suelen provenir de la flor del cardo (Cynara cardunculus, variedad silvestre)^[2]del formatge ve dels anyells, per tant és natural.

Una altra curiositat es que els recipients que tenien antiguament a les cabanes eren de fusta, i per tant no els podien ficar al foc, però tenien la necessitat d’escalfar la llet que hi contenia i per fer-ho el que feien era ficar una pedra calenta dins al pot i així pujaven la temperatura de la llet sense cremar la fusta. Ens van explicar que el fet que hi hagi formatge fumat es degut que un cop elaborat el formatge es deixa dins la cabana per curar-se, a la mateixa estança on feien altre formatge i la vida de pastor provocat que els primers formatge elaborats s’anessin fumant de l’ambient de l’habitació. Com més temps passava dins la cabana més fumat quedava el formatge. Després de la visita ens fan un tast de formatges i en comprem un parell.

Ens dirigim cap Ordizia, fem una volta i marxem a dinar a Tolosa.

Tolosa (municipi de Guipúscoa, de la comarca del Tolosaldea. Limita amb Ibarra, Irura, Anoeta i Alegia. Compta amb empreses d'ampli espectre industrial, però majoritàriamet del sector de construcció de màquines de paper i complements. També està dotada de serveis de salut, bancaris, comercials, oficials i jutjats. A Tolosa, el riu Oria rep als seus afluents Araxes i Berastegi.) que té 18.232 habitants (2011) és el poble més gran dels que hem estat.

Hem pogut gaudir del seu mercat, formatges, verdures, fruites, embotits, ous...

Una varietat de colors i formes que invitaven a comprar. Cosa que vam fer adquirit embotits i formatge (como no!).

Es hora de dinar i busquem entre els mil establiments que ens ofereix el casc antic de Tolosa un lloc per dinar. Fem cap al restaurant Beti Alai, situat al centre de Tolosa que disposa de dos menjadors en decoració rústica i finestres obertes per on entra el bullici del carrer.

Ens porten dos croquetes d’abadejo com a

entrant, mentre estem mirant la carta. Demanem una amanida, Josep solomillo i jo uns xipirons. Tot estava molt normal. Es clar teníem el record del sopar molt present i superar-ho és difícil, per beure vam

demanar un txkolin (El chacolí (txakolin en euskera) es un vino blanco que se produce en el País Vasco, con producciones menores en Cantabria y Burgos, e incluso en algunos lugares de Chile.^[1] Se elabora a partir de uvas verdes, lo que provoca una cierta acidez.Las variedades cultivadas son la hondarribi zuri, hondarribi beltza (esta última mucho menos extendida) y munematsa (en Vizcaya). Ligeramente carbonatado, con una graduación alcohólica de unos 10,5º–12º vol. La mayor producción se centra en las bodegas de las localidades costeras de Guetaria y Zarauz, ambas pertenecientes a la Denominación de Origen Getariako Txakolina.)

El dinar ens va costa 68,65€, un dinar que passarà a la historia sense pena ni glòria.

La tarda la vam passar fent ruta per carreteres

perdudes entre Tolosa i Idiazabal (Azpeitia, Segura, Zerain).

A Zerain (Ceráin (en euskera y oficialmente Zerain) es un municipio de la provincia de Guipúzcoa, País Vasco.Ceráin es una pequeña localidad rural de la comarca guipuzcoana del Goyerri. Dentro del País Vasco, fue pionera en el desarrollo del turismo rural, que tiene gran importancia en la economía local.El pueblo cuenta con un Museo Etnográfico y una tienda de productos artesanales. También han sido restaurados y acondicionados para su visita una antigua prisión medieval y una serrería hidráulica, que suele ponerse en funcionamiento los fines de semana y festivos. Domingo de Goya, tatarabuelo del célebre pintor Francisco de Goya era natural de Ceráin. Debido a los vínculos familiares que unían al universal pintor aragonés con Ceráin, se le erigió un monumento en su honor en el pueblo) vam sopar i ho vam fer a lo que era l’antiga presó (Cárcel 1.711: Único ejemplo en el País Vasco de cárcel o mazmorra del s.XVIII. Su peculiar característica es el sellado de todas las paredes y techo con madera de roble. Se sitúa dentro del Restaurante Ostatu de Zerain que se encarga también de mostrar la cárcel a los visitantes.)

Allí tenien menú, Josep va optar per una amanida i jo per un ous remenats, de segons: tito i Josep no ho recordo. Tot molt correcte, el servei, el menjar, i sobre tot el lloc. És per anar-hi i veure la presó. El total del sopar va ser de 50,40 €.

16-06-2013 diumenge. Marxem cap a casa. A les 8 i pico ja estàvem a Pamplona. Fem el recorregut dels “encierros” des dels corrals fins a la plaça de bous. Intentem imaginar-nos com deuen ser aquells carrer plens gents i els bous empaitant i arribo a la conclusió que allí o els bous o jo, però tots junts no em veuran.

 

 

 

 

 

 

 

20130609 Diumenge per la Conca

20130609 Diumenge per la Conca

S’han acabat els estudis de Josep. Ja no hi ha treballs a fer, ni informes, ni exàmens. Tornarem a tindre els caps de setmana per a natros. I el primer que fem es celebra tots els aprovats.

A primera hora ens dirigim a Verdú per comprar vermut. És de Casa Pardet,

una bodega que vam descobrir fa un temps quan vam anar a visitar el museu del joguet, ara tancat. Avui tornem a Verdú, però només per fer la comprar del licor.

Un cop el cotxe carregat d’alcohol marxem direcció l’Espluga, per anar al Museu de la Vida Rural.www.museuvidarural.cat/ Carretera de Montblanc, 35 43440 l'Espluga de Francolí, Tarragona telf: 977 87 05 76.

El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí és una institució cultural privada creada l'any 1988 per la Fundació Lluís Carulla que pretén mostrar totes les característiques de la vida tradicional a les viles i pobles de Catalunya, fent especial esment a la pagesia com a element primordialment destacat del món rural. Conté un variat fons de peces en exposició permanent relacionades amb la vida tradicional, la cultura, la pagesia, les arts i oficis artesanals. Les col·leccions del MVR es troben dividides en diverses seccions instal·lades museogràficament per recórrer a través del temps i fins a l'actualitat el coneixement del món rural català.
La funció del MVR és conservar aquest fons de peces, autèntic pòsit cultural de la nostra societat. Engloba també la difusió i divulgació de tot el que es troba relacionat amb la vida rural, fomenta la recerca etnològica i participa en investigacions i publicacions d'aquest caire amb tasques de conservació, restauració, documentació i difusió. El Museu forma part de la Fundació Lluís Carulla^[1] i ocupa la casa pairal que la família Carulla tenia a l'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà), on diverses generacions de la qual hi van exercir com a apotecaris des de començaments del segle XVII.^[2]
A nivell de publicacions edita conjuntament amb l'Editorial Barcino, la Col·lecció Museu Vida Rural, dirigida per Jordi Llavina. El 2004 va publicar, en la sèrie de contes infantils Petites Històries (il·lustrada per Pilar Bayés), un volum dedicat a la història i evolució del museu.^[3]
A inicis del 2008 el Museu de la Vida Rural es va sotmetre a una ampliació que el dotà amb un nou edifici, duplicant l'espai per a l'exposició permanent i dotant-lo de noves infraestructures museístiques així com d'una moderna museografia. Aquesta ampliació, fou dissenyada per l'arquitecte Dani Freixes l'any 2009.^[4][5]L'estiu de 2012 va obrir un tercer edifici destinat en part a l'exposició permanent, amb una nova sala dedicada a la col·lecció de carros de museu i, en la seva planta superior diverses dependències polivalents destinades a activitats pedagògiques, la sala d'exposicions Maria Font i una cafeteria. Aquest edifici compta amb una teulada ajardinada ecològica que dota d'aigua els subministraments no potables de l'edifici i es climatitza, igual que l'edifici principal, a través d'un sistema d'energia geotèrmica.

 

 

Un lloc molt recomanable per recordar-nos lo difícil que era la vida fa cent anys. Allí explica la vida del camp, com vivien, com aprofitaven tots els recursos, estris i altres eines, tant domestiques com de pagès. Però també de fuster, barber, ferrer, picapedrer...

Un petit viatge pel temps on alguns dels objectes exposats els has vist a casa i fins i tots els has utilitzat i t’estiren el fit de la memòria transportant-te a uns espais oblidats, que gràcies al Museu de la Vida Rural de l’Espluga et tornen a la ment.

Després una explicació de com ha evolucionat la producció agrària i la industria relacionada.

Un cop culturitzats ja s’ha fet hora de dinar. Agafem l’andante i cap a Solivella. Municipi de la Conca de Barberà, situat a la vessat meridional de la serra del Tallat d’una població de 660 habitats (2012).

A Solivella coneixem www.sanstrave.com el restaurant Cal Travé. Un local regentat per la família Sans-Travé situat a la ctra d’Andorra n 56, on tenen molt cuidat al client.

Carretera d'Andorra, 56
43412 Solivella
Tarragona

Email: restaurant@sanstrave.com - Restaurant
bodega@sanstrave.com - Vins i Caves

Tel: 977 89 21 65
Fax: 977 89 20 73

Des del moment que fiques els peus a cal Travé ja et sents ben acollit. El local està decorat amb peces antigues, rellotges de paret, escopetes, eines de camp, un poema:

Més junts del que ningú no sabrà mai,
alcem les dues copes.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre.
Un home i una dona, en un instant,
poden equivocar-se.
Però l'instant no tornarà mai més.

... i unes làmpares grans al sostres que donen una càlida il·luminació.

Al fons del local hi ha els foc on es cuinen les viandes a la brasa, a la vista de tothom. Les taules son gran però, pot tenen massa aprofitat l’espai, segons on estàs tens als altres comensals massa prop. Tovalles blanques, cadires còmodes, coberts polits, copes senyores...

Ens vam seure a una taula per a dos no massa gran, on l’acompanyava una taula auxiliar que donava amplitud al poder disposar de més espai per deixar coses.

Com aperitiu ens van treure unes yuques i un gaspatxo.

 

 Per començar Josep es va demanar uns Ous de corral amb Foie, patates i tòfona. Jo vaig

triar una coca de verdures, que les verduretes estaven al dente i amb un oli que ressuscita a un mort.

Com no pot ser d’altra manera vam demanar all-i-oli acompanyat d’un pa d’elaboració pròpia del restaurant, només per això paga la pena el viatge a Solivella, creu-me!

Per beure, a cal Travé

només pots beure vins de la seva bodega, política comercials que no comparteixo, per això vam optar per un cava, un brut nature que ens va fer parlar pels colzes.

Passant als segons plats,

Josep es va triar un presa ibèrica i jo un lloc ibèric, les dos carns estaves exquisites, fetes a la brasa, a la nostra vista i les acompanyaven unes verdures, també a la brasa molt ben cuinades.

De postres vam fer un gelat de formatge codonyat i codonyat i coc. Molt bo, però el preu una mica excessiu 7,5 €.

El resum d’anar a cal Travé és que es menja molt bé, amb una cuina molt senzilla, basada amb productes frescos i de qualitat, però que el preu que es paga és elevat. A natros el dinar ens va sortir per 100,76 € amb cafès i aperitius inclosos.

Segur que d’aquí un temps hi tornarem, perquè a la memòria ens queda més les bones sensacions que ens deixa cal Travé que el preu que paguem.

20130607 divendres restaurant Barhaus (Tarragona)

20130607 divendres restaurant Barhaus (Tarragona)

Hem decidit anar a sopar al Barhaus de Tarragona. www.barhausrestaurant.com situat a la Part Alta, (carrer Sant Llorenç, 22 43003 Tarragona 977 24 47 70) està a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes de Tarragona, obra de l’arquitecte Rafel Maneo.

"José Rafael Moneo Vallés, més conegut com José Moneo, (Tudela, 1937) és un arquitecte navarrès.

Va estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid, on es va titular el 1961. El 1970 obté la càtedra d'Elements de Composició de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i el 1980 s'encarrega de la de Madrid fins al 1985, any en què és nomenat Chairman de la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard, càrrec que manté fins al 1990. Actualment Rafael Moneo és Josep Lluís Sert Professor of Architecture a la Graduate School of Design de Harvard.

De la seva tasca professional se'n pot destacar el Museu Nacional d'Art Romà de Mèrida (1986), l'Estació d'Atocha a Madrid (1992), la Fundació Pilar i Joan Miró a Palma, el Museu Davis del Wellesley College a Massachusetts (1993), els museus d'Art Modern i d'Arquitectura a Estocolm (1998), el nou edifici per a l'Ajuntament de Múrcia (1998), l'Auditori i Centre de Congressos Kursaal de Sant Sebastià (1999), el Museu de Belles Arts a Houston, Texas (2000), la Catedral Nova de Los Angeles (2002), l'Arxiu General de Navarra a Pamplona (2003) i l'Hospital Maternoinfantil Gregorio Marañón de Madrid (2003), entre d'altres.

L'activitat de Rafael Moneo com a arquitecte va acompanyada per la que desenvolupa com a conferenciant i crític. Cofundador de la revista Arquitecturas Bis, els escrits de Rafael Moneo s'han publicat en nombroses revistes professionals i la presentació de la seva obra en exposicions i conferències l'ha portat a institucions d'arreu del món".

El restaurant té dos menjadors i una terrassa en dos nivells. Natros estem a la terrassa inferior, accés directe al carrer i des d’on se senten el toc de les hores del campanar de la Catedral de Tarragona.

Al pati hi ha molta vegetació i li dona un aire d’intimitat i proximitat que la il·luminació accentua. Ens situen a un angle més allunyat de l’entrada, una taula per a dues persones, on hi ha una d’auxiliar on ens han encès una espelma.

Ens ofereixen la carta, menú que consta d’aperitiu, 4 primer i 5 segons i postres.

 

Demanen dues cerveses per començar mentre triem el sopar. Les taules veïnes es van ocupant, alguns són estrangers altres nacional, fins i tot gent que coneixem i saludem.

Ens serveixen l’aperitiu que consta d’uns dels plats que van fer per al menú de Tarraco Viva.

Josep, com a primer plat ha optat per un “Mil fulls de poma amb formatge de cabra i encenalls de foie” i per un

“Cruixent de llagostins amb salta de soja”. El plat consisteix en 4 o 5 llagostins arrebossats que podies sucar-los a la salsa que ve en un recipient a part. Un primer plat lleuger però amb el divertimento de la soja per mullar-ho.

El segon plat de Josep consisteix en un

“Rodoli de confit d’ànec amb fruites dels bosc” i el meu en un “Rèmol empetxinat al forn” que anaven acompanyats d’unes pataques es estaven un pelin crueta. El peix estava molt bo!

Per beure vam optar per un “Cara a cara” un vi negre de la D.O. Montsant que ens va recomana la mestressa i que va ser una bona elecció.

Les postres van consistir en un culant de xocolata, iogurt i cireres tot servit a l’hora.

El preu total del sopar va ser de 65,80 €

L’anàlisi del sopar és que de tant en tant val la pena deixar-te caure pel Barhaus, la ubicació és excepcional, el local es encantador, i els plats tenen un toc que els fan augmentar de valor.

 

 

 

 

Després vam anar a l'assaig de castells.